dilluns, 30 d’abril del 2007

ESTAMPES DEL SANT JORDI 2007



Com cada any les Rambles de Barcelona s'omplen de gom a gom per la festa de Sant Jordi.



La Fira d'entitats de Sant Jordi al Palau de la Generalitat.
"De la Vega, pero que guapa y moderna eres!"




Ara que arriben les eleccions municipals al nostre país, el gest del Montilla regalant-li un llibre en català a la De la Vega que però, aquesta mai no es llegirà (ella tampoc no parla català en àmbits reduïts), resulta d'un simbolisme evident. Amb aquest gest davant les càmeres de tots els periodistes ens vol trasmetre a tots els catalans, la bona predisposició dels socialistes espanyols envers la nostra identitat catalana. Bé, no són el Partit Popular ni molt menys, però Catalunya no pot viure de gestos simbòlics. Volem fets i això passa per una revisió de la Constitució espanyola on totes les nacionalitats hi tinguem un pes específic i en peu d'igualtat.



Què la immigració no s'integra? Potser és que sense papers no els hi estem donant la possibilitat de fer-ho.



Que a ningú li quedi el més mínim dubte sobre la festa de Sant Jordi! Del que es tracta és de vendre i comprar, l'esència del nostre sistema i la raó de ser de les nostres vides. "Compre'm una rosa o un llibre i t'estimaré una mica més!". Tanmateix, el mal és menor quan el que es compren i es venen són roses i llibres.















L'amor no té edat.



La creuada laica de Leo Bassi li dóna un toc d'humor cínic a unes Rambles farcides d'amor, de compra i de venda.




Fotografia d'una possible cloenda de festa?

dissabte, 28 d’abril del 2007

PALESTINA, UNA NACIÓ SEGRESTADA (Març de 2007).

S'anomena palestins a tota aquella població àrab, tant cristiana com musulmana, que habitava els territoris entre el mediterrani i el riu Jordan en el període de l'ocupació britànica (1921-1948). Els seus origens identitaris no estan gens clars. Alguns científics especulen sobre la possibilitat que fossin descendents dels filisteus, aquella societat antiga situada més o menys en l'actual franja de Gaza i que va tenir com a personatge més conegut el gegant Goliath. D'altres es decanten més per una barreja de diferents pobles com mamelucs, turcs otomans, creuats, àrabs arribats en aquest territori al segle XII, etc. Com a conseqüència d'aquesta falta de fiabilitat en l'origen de la identitat nacional palestina, des dels sectors ultraortodoxos jueus s'intenta deslegitimar el dret d'una nació palestina sobre territoris d'Israel. Però si tenim en compte que les identitats no són una esència genètica sinó una construcció social (per suposat també la identitat hebrea que un dia es va haver d'inventar i recrear com a totes les altres identitats del món) perquè els palestins no haurien de sentir-se un grup nacional diferenciat de la resta de pobles del món? Per crear una identitat nacional només cal la voluntad d'un grup que es cregui diferent dels altres. En el llibre de "La Biblia desenterrada" de Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman argumenten amb força dades arqueològiques, l'origen del poble jueu com una construcció social, producte de la barreja de pobladors de diferents identitats. Amb això no vull tampoc desprestigiar el dret del poble jueu a una nació hebrea, sinó situar-la en peu d'igualtat amb les aspiracions identitàries i territorials del poble palestí. Totes dues nacions estan condemnades a pactar.
En l'actualitat la població palestina està diseminada per arreu de l'Orient Mitjà. El 1948, any de la creació de l'estat d'Israel, molts palestins van emigrar davant la presió del govern hebreu per fer-se amb el territori que assenyala la Tora com a la seva terra promesa. Molts pobles van ser arrassats per complet. Segons dades de l'any 2000, uns 2 milions de palestins viuen a Jordània, uns 800.000 romanen a Cisjordania (territori comprés dins de l'autoritat palestina), 750.000 a la Franja de Gaza (territori nacional palestí), 750.000 a la mateixa Israel, 400.000 al Líban i 150.00 a Síria a part d'altres palestins repartits per la resta de geografia del món.


Mausoleu provisional en honor a l'antic líder d'Al Fatah Yaser Arafat.

Ciutadà de Ramallah amb una postal on s'observa un líder de Hamas.

Pòster d'un màrtir palestí caigut en combat a Ramallah.

Soldats palestins fent una desfilada pels carrers de Ramallah.


Grafit a la ciutat palestina de Ramallah.


Torre de control al pas fronterer de Kalandya, vora la ciutat de Ramallah.





Tot esperant que obrin el check point de Kalandya.



Check Point entre els barris palestí i jueu de la ciutat d'Hebron. Els palestins creuen aquest punt cada divendres per assistir a l'oració a la mezquita d'Ibrahim.



Palestins tornant de la mezquita d'Ibrahim que es troba al barri jueu d'Hebron, punt de conflicte entre ambdós grups socials.



Soldat fronterer entre els barris palestí i jueu d'Hebron.



Punt fronterer entre el barri jueu i palestí d'Hebron.



Nens i joves d'Hebron nascuts en l'ambient de la Intifada.


Mur de Beit Lehem.


Grafits de l'asociació artística "face to face project" al cantó Palestí del mur de Beit lehem.



Edifici palestí rodejat pel mur per tres costats.




Check Point de Beit lehem.
Escrit reivindicatiu per l'alliberament de Palestina en un sherout àrab entre Beit lehem i
Jerusalem.

dimecres, 25 d’abril del 2007

ELS HAREDIM, ELS GUARDIANS DE LA TERRA PROMESA (Març de 2007).

Haredim és el mot per designar els jueus puristes que intenten seguir la Tora, el llibre sagrat de l'Antic Testament, al peu de la lletra. Es podria traduir com a "temerosos", suposadament temerosos del poder de deu. Estan convençuts de ser el poble escollit per Yavhé, i per tant els legítims propietaris de la terra promesa anomenada Israel.
Aquest projecte sobre l'estudi dels haredim es deu al meu interés sobre el conflicte territorial que es viu a Israel entre la població jueva i palestina, a més dels països àrabs veïns. Tot i que sovint es titlla el conflicte com a enfrontament religiós, crec que la veritable raó té més a veure amb dues nacionalitats que busquen en els seus llibres sagrats els arguments per justificar la propietat d'un territori.

Un nen busca en les pàgines de la Tora un dubte davant el posat d'espera del seu mestre.


Un grup escolar de nenes àrabs passant a la vora d'un grup de nens escolars jueus a la ciutat vella d'Akko.


A Israel cada pedra és sagrada i motiu de conflicte entre religions i grups socials. Tant és així que la vida quotidiana resulta veritablement difícil per als seus habitants. En la fotografia, l’antic cementiri jueu profanat per les tropes jordanes durant l’ocupació de 1967, als peus de la muntanya de les oliveres. Al fons, les muralles de la ciutat vella de Jerusalem.


Un home i la seva filla entrant a la ciutat vella de Jerusalem per la porta de Jaffa.




Excursió d'uns escolars a la ciutat vella de Jerusalem. Tant al capdavant com a la cua de la fila, un home amb un fusell vetlla per la seguretat dels infants.



A Israel existeix una forta presència militar degut a la sensació d'amenaça contínua que senten per part de la població palestina i dels països àrabs veïns. Els nois fan tres anys de servei militar i les noies dos.



Home llegint la Tora a la tomba del rei David.





Per arreu del país és molt usual veure joves carregant fusells a les espatlles.



Els jueus diuen que el mur de les lamentacions apareix mullat de rosada pel matí, perquè Yavhé plora cada nit. Es lamenta per la destrucció del segon temple sagrat de Jerusalem, a mans de les tropes romanes de Tito l'any 70 d.c.



Zona del mur de les lamentacions reservat a les dones.



Nens aprenent a recitar fragments de la Tora davant del mur de les lamentacions.



Un rescatador d'ànimes ultraortodox a Ben Yehuda, carrer de Jerusalem vora el qual s'hi troba una variada oferta de bars nocturs i discoteques.



El barri de Mea Sherim, situat a la part nova de Jerusalem, surt al carrer per preparar el peshar o la pasqua hebrea. En aquesta festivitat es commemora l'alliberament de la població jueva d'Egipte i l'inici del viatge cap a la terra promesa. Segons Israel Kelstein i Neil Asher Silberman al llibre "La biblia desenterrada", la pasqua hebrea simbolitza la resistència del poble jueu contra les amenaces de cada moment, al llarg de la seva història.


Els jueus més puristes importen les seves robes negres de països com Polònia o Hungria. El color negre i blanc connoten el propòsit de viure de forma austera i allunyada del materialisme més eixelebrat existent arreu del món. El barret o la Kippa per als homes i el mocador per a les dones, és el recordatori que per sobre de les persones existeix la figura de Yavhé. Tot i que algunes d'aquestes peces de roba no són molt aptes pel clima d'Israel, s'aferren a la tradició dels seus avantpassats en les antigues comunitats europees.



Les estadístiques diuen que si els índexs de natalitat entre la població àrab i la jueva segueixen com fins ara, en unes tres dècades la població àrab pot ser majoritària a Israel. Per això el govern, tal i com resa la Tora, incentiva la natalitat entre la població jueva. A més, el govern israelià facilita l'arribada d'immigració jueva d'arreu del mon amb edat de procrear.


Les dones casades oculten el seu cabell amb un mocador o fins i tot amb una perruca. Les que interpreten la Tora de forma estricte, se' l rasuren al zero.



Al barri de Mea Shearim, els seus habitants no compren diaris per no contaminar-se dels esdeveniments del món exterior. En tenen prou amb les notícies sobre els afers del barri que es pengen a les parets del carrer.