EL MALECÓN DE LA HABANA (Setembre de 2003)

Habitants del malecó de La Habana

Gent fent "botella" vora el malecó de La Habana

Endut per la meva nostàlgia, vaig decidir acudir de forma impulsiva, de forma no gens premeditada, cap al Malecón per passejar-lo. Possiblement perquè necessitava sentir-me a la vora d’una frontera que separava un món injust, cruel però ja previsible, d’un món oceànic, immens i desconegut. Era un escenari ideal per a tots aquells que necessitàvem reubicar-nos contínuament i mai no de forma definitiva, en una societat massa estreta. Les fronteres, quan són inútils, quan són simplement una línia imaginària que es pinta en els mapes per ordenar l’inabastable globus terraqui, resulten alliberadores perquè conviden al fluir de la gent i als intercanvis. Quan les fronteres són murs difícils de guanyar, aquest desig alliberador converteix les persones en espectres esmaperduts que vaguen a la deriva en un teatre sense sentit. El Malecón era un Mur de Berlín que escanyava els somnis de tots aquells que no volien menjar de la mà del seu amo com fan els animals domèstics. Els que l’habitaven anestesiaven un vell somni de diàspora amb una mica de rom i la mirada perduda en el vaivé de les onades que envestien obstinadament la barrera de formigó. Eren gent que s’imaginaven com podia ésser una aventura de deserció per un mar furiós i farcit de taurons, navegant a la deriva sobre un pneumàtic de camió. Les jineteras i els seus proxenetes oferien atributs carnals per apaivagar ja vells i coneguts sentiments d’impotència. Policies vestits amb immaculada roba blanca jugaven a fet i amagar amb persones frustrades com tots ells. Aquell matí, ja quan els carrers mostraven les últimes despulles de les festes dels C.D.R., el Malecón es revestia dels seus mateixos habitants de sempre.

"UN TURISTA PER LA PELL DEL GRAN CAIMAN"

Josep M. Ferrer