dilluns, 26 de novembre del 2007

LA FIGURA TRANSGRESSORA DE MAXIMÓN (Guatemala, agost de 2002)




El Maximón de Zunil


El Maximón de Santiago de Atitlán

La figura de Maximón, tant o més venerada que Jesucrist entre alguns pobles hereus de l'antiga civilització maia, és fruit del sincretisme religiós que es va anar desenvolupant a Guatemala arrel del procés de colonització espanyol. Al Maximón se l'acostuma a identificar amb figures històriques que connoten violència o sentiment de traició com Sant Pere perquè aquest va negar Crist tres vegades, Judas Iscariot perquè aquest el va trair per unes quantes monedes o amb Pedro de Alvarado que és el sanguinari conqueridor espanyol que va sotmetre aquestes terres que ara són Guatemala en favor de la corona espanyola. És un sant que té la capacitat per distorsionar i dificultar la vida quotidiana de les persones o pel contrari, retornar a l'harmonia i equilibri natural tot allò de desorganitzat. Sobretot se sent atret per tots aquells productes que fan perdre el control. Per això, per aconseguir els seus favors se li ofereixen cigars, cerveses, Quetzalteca (un tipus d'aiguardent de canya de sucre molt conegut a Guatemala), a més de productes preuats entre la població maia com pollastres, espelmes, pètals de flors, tortillas o coca-cola.

Segons l'antropòleg alemany Michael Mendelson al seu llibre "Los escándalos de Maximón. Un estudio sobre religión y la visión del mundo en Santiago Atitlán", el Maximón simbolitza el xoc de cosmovisions que la colonització espanyola va provocar en la ment dels pobladors indígenes, i que enguany encara perdura.

dissabte, 17 de novembre del 2007

EL PUEBLO MANDA Y EL GOBIERNO OBEDECE (Chiapas, Mèxic, agost de 2004)


- Senyor- li digué-, ...us demano perdó de preguntar-vos...

- Et mano que em preguntis- s'apressà a contestar el rei.

-Senyor, on és que regneu vós?

- Pertot- respongué el rei amb gran senzillesa.

-Pertot?

El rei, amb un gest discret, assenyalà el seu planeta, els altres planetes i els estels.

- Pertot arreu?- digué el petit príncep.

- Pertot arreu- digué el rei

Perquè no solament era un monarca absolut, sinó també un monarca universal.

- I els estels us obeeixen?

- Naturalment- digué el rei-. Obeeixen tot seguit. No la tolero pas, la indisciplina.

Un semblant poder meravellà el petit príncep. Si ell l'hagués tingut, hauria pogut veure, no pas quaranta-tres, sinó setanta-dues, o cent, o duescentes postes de sol en un mateix dia, sense necessitat de bellugar la cadira! I com que se sentia una mica trist pel record del seu petit planeta abandonat, es va decidir a demanar una gràcia al rei:

- M'agradaria de veure una posta de sol... Feu-me la mercè... Maneu al sol de pondre's...

- Si jo manava a un general de volar d'una flor a l'altra, com si fos una papallona, o d'escriure una tragèdia, o de canviar-se en ocell de mar, i el general no complia l'ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo?

- Vós- digué amb fermesa el petit príncep.

-Exacte. Cal exigir de cadascú el que cadascú pot donar- observà encara el rei-. L'autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes al teu poble tirar-se al mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d'exigir l'obediència perquè les meves ordres són raonables.

- I la meva posta de sol?- recordà el petit príncep, el qual mai no oblidava una pregunta, un cop l'havia feta.

- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però, en la meva ciència de govern, esperaré fins que les condicions siguin del tot favorables.


El Petit Príncep

ANTOINE DE SANT- EXUPÉRY